[:ca]La regió d’Anatòlia, bressol del vi[:es]La región de Anatolia, cuna del vino[:en]The Anatolia area, the birhplace of wine[:]

[:ca]L’Anatòlia turca és el bressol del vi i així el defensen els doctors Patrick E. McGovern –director científic del Laboratori d’Arqueologia Molecular de la Cuina, Begudes Fermentades i la Salut (Universitat de Pennsilvanià, EUA)– i José Vouillamoz –especialista en l’origen i filiació de les diferents varietats de raïm segon l’ADN o l’empremta genètica (Universitat de Neuchâtel, Suïssa)–. Tots dos científics mostren aquesta regió de Turquia com l’origen de les primeres llavors i la domesticació i cultiu del Raymi 9.000 anys abans de Crist.
Pels Hititas el vi ja tenia un paper social molt important, reservant-ho també per ofrenes i celebrant anualment la verema. En diferents obres clàssiques es menciona el vi turc com és el cas de l’Odissea: “Pramneion, produït en la regió d’Esmirna (actual Izmir) era un vi de cos sec i ple d’alts tanins i alcohol”. Estrabon també va escriure “La colònia Lampsakos (actual Lapseki) és coneguda pels seus vins”. Caius Plinio Segon també fa referència al vi dolç “Scybelites produït a Galàcia (Anatòlia central) sempre manté la frescor com el vi Halyntium de Sicília”.
L’arribada de l’Islam no va acabar amb la producció de vi tot i que va ser una activitat majoritàriament reservada als no musulmans (grecs, armenis i sirians cristians). El consum era indistint de cristians i musulmans. Durant l’imperi Otomà, segons el moment hi ha lleis restrictives cap al vi, que fins i tot arriben a la prohibició de la seva producció. Però l’Estat no vol renunciar als impostos que cobrava del vi, i aquesta activitat no es prohibeix durant espais de temps molt prolongats i les vinyes es mantenen. Cap a finals del segle XIX, la fil·loxera a Europa afavoreix l’exportació de grans quantitats de vi turc cap a França i altres països europeus en general.
Amb l’arribada de la República a Turquia les produccions de vi són molt importants, però la Primera Guerra Mundial i la Guerra de la Independència Turca van fer minvar considerablement les produccions, especialment a Tràcia i la zona de l’Egeu. L’Estat republicà va monopolitzar els licors, però amb el sector del vi, veien els grans recursos que podien aportar les exportacions, va optar per protegir-ho i facilitar els coneixements tècnics d’experts internacionals, fonamentalment francesos com M. Emile Bouffart o Marcel Biron. Uns estudis que culminarien el 1950 amb la recomanació de plantar varietats franceses com Semillon, Clairette, Sylvaner, Gamay, Cinsaut, Pinot Noir o Cabernet Sauvignon en les regions de Tràcia i l’Egeu.[:es]La Anatolia turca es la cuna del vino y así lo defienden los doctores Patrick E.McGovern -director científico del Laboratorio de Arqueología Molecular de la Cocina, Bebidas Fermentadas y la Salud (Universidad de Pensilvania, EEUU) – y José Vouillamoz -especialista en el origen y filiación de las diferentes variedades de uva segun el ADN o la huella genética (Universidad de Neuchâtel, Suiza) -. Ambos científicos muestran esta región de Turquía como el origen de las primeras semillas y la domesticación y cultivo del Raymi, 9000 años antes de Cristo.
Para los Hititas el vino ya tenía un papel social muy importante, reservándolo también para ofrendas y celebrando anualmente la vendimia. En diferentes obras clásicas se menciona el vino turco como es el caso de la Odisea: “Pramneion, producido en la región de Esmirna (actual Izmir) era un vino de cuerpo seco y lleno de altos taninos y alcohol”. Estrabon también escribió “La colonia Lampsakos (actual Lapseki) es conocida por sus vinos”. Caius Plinio Segundo también hace referencia al vino dulce “Scybelites producido en Galacia (Anatolia central) siempre mantiene la frescura como el vino Halyntium de Sicilia”.
La llegada del Islam no acabó con la producción de vino aunque fue una actividad mayoritariamente reservada a los no musulmanes (griegos, armenios y sirios cristianos). El consumo era indistinto para cristianos y musulmanes. Durante el imperio Otomano, según el momento hay leyes restrictivas hacia el vino, que incluso llegan a la prohibición de su producción. Pero el Estado no quiere renunciar a los impuestos que cobraba del vino, y esta actividad no se prohíbe durante espacios de tiempo muy prolongados y las viñas se mantienen. Hacia finales del siglo XIX, la filoxera en Europa favorece la exportación de grandes cantidades de vino turco hacia Francia y otros países europeos en general.
Con la llegada de la República en Turquía las producciones de vino son muy importantes, pero la Primera Guerra Mundial y la Guerra de la Independencia Turca hicieron mermar considerablemente las producciones, especialmente en Tracia y la zona del Egeo. El Estado republicano monopolizó los licores, pero con el sector del vino, veían los grandes recursos que podían aportar las exportaciones, y optó por protegerlo y facilitar los conocimientos técnicos de expertos internacionales, fundamentalmente franceses como M.Emile Bouffart o Marcel Biron. Unos estudios que culminarían en 1950 con la recomendación de plantar variedades francesas como Semillon, Clairette, Sylvaner, Gamay, Cinsaut, Pinot Noir o Cabernet Sauvignon en las regiones de Tracia y del Egeo.[:en]The Turkish Anatolia is the birthplace of wine and that is what defend both doctor E.McGovern Patrick, director of the Scientific Archaeology Laboratory of Molecular Cuisine, and fermented beverage and Health (University of Pennsylvania, USA) – and José Vouillamoz, especialist of the origin and connection of the different grape varieties according to the DNA or genetic footprint (University of Neuchâtel, Switzerland) -. Both scientists point out this region of Turkey as the origin of the seeds and the first domestication and crop of Raymi, 9000 years before Christ.
For Hittites wine had already a very important social role, reserving it for offerings and also to celebrate the grape harvest. In different classical works the Turkish wine is mentioned as is the case of the Odyssey “Pramneion, produced in the region of Smyrna (now Izmir) was a dry wine with body and full of tannins and alcohol.” Strabo also escribió “The colony of Lampsakos (currently Lapseki) is known for its wines.” Caius Pliny the Second also refers to sweet wine “Scybelites produced in Galatia (central Anatolia) always keeps freshness as Halyntium, the wine of Sicily.”
The Arrival of Islam does not end with the production of wine, although it was an activity mainly reserved for the non-Muslim (Greeks, Armenians and Syrian Christians). Consumption was indistinct for Christians and Muslims. During the Ottoman Empire, depending on the moment, laws were restrictive towards wine, prohibitins sometimes its production. But the State did not want to give up the taxes that got for the wine, and it was not prohibited during long periods of time what made possible to keep vineyards. Towards the end of the nineteenth century, the phylloxera in Europe helps to export great amount of Turkish wine to France and other European countries.
The arrival of the Republic of Turkey is very important in the production of wine, but the First World War and the War of the Turkish Independence made decrease productions, especially in the area of ​​the Aegean and Thrace. The Republican State monopolized the liquor, but with the sector of wine they saw many resources that could contribute the exports and they decided to protect it and provide the knowledge of international Experts, especially from French people such as M.Emile Bouffart or Marcel Biron. The surveys finished in 1950 with the recommendation to plant French varieties like Semillon, Clairette, Sylvaner, Gamay, Cinsaut, Cabernet Sauvignon or Pinot Noir in the region of Thrace and the Aegean.[:]